HO ENTENDRAN AIXÒ?

L’any 1968 en Josep Lluís Ortega Monasterio composà i estrenà l’havanera “El Meu Avi”.
Aquella lletra va tenir problemes per superar la censura de la època (tardo franquisme) per un parell de detalls, els “Visca Catalunya, visca el Català” i el “Tingueren la culpa els americans”.
Com sigui (no desvetllarem, per ara, la forma en la que l’autor va aconseguir el visat de la censura) la cançó es va estrenar i esdevingué un símbol identitari a la Catalunya dels darrers anys del Règim Franquista.
Fins aquí tot sabut (O no).
El que potser no és tant sabut és que...
Josep Lluís Ortega Monasterio va poder “colar” la lletra a la censura estovant emocionalment el funcionari en qüestió (un tal Ayala, amb qui li unia certa amistat) en recordar-li que el seu avi també havia anat a Cuba i utilitzant la seva condició de militar.
Perquè en Josep Lluís Ortega Monasterio era militar de l’exèrcit d’Espanya, on va arribar al grau de Coronel.
Però com és possible que un militar de l’exercit espanyol fos l’autor d’una havanera, escrita en català, que seria reconeguda com un dels himnes oficiosos de la identitat catalana?
Josep Lluís Ortega Monasterio (8/08/1918 - 18/01/2004), fill d’una família de llarga tradició militar, va néixer a Santoña (Cantàbria) i va passar part de la seva infantesa a Mutriku (Guipúscoa). A l’edat de 8 anys va quedar orfe de pare i mare i va anar a viure a casa dels seus oncles a Palol d’Onyar (Quart-Girona).
Com a militar va estar destinat a diversos llocs entre d’altres el nord d’Àfrica, Jaca, Puigcerdà, Maó i Palamós.
Fins que l’any 1976 l’enxampen amb unes octavetes de la “Unión Militar Democrática” (los Umedos, sense “h”, per l’UMD) associació clandestina a la qual pertanyia. Això li va valdre l’expulsió de l’exèrcit espanyol després d’haver complert presó militar a Cadis. L’Any 1984 va ser rehabilitat i restituït per sentència judicial, assolint el grau de coronel (encara que no es va reincorporar).
Anecdòtica, però significativa, és la seva condició de “perico”. La seva afició pel RCD. Espanyol la exterioritzava duent l’escut del club al frontis de la gorra marinera que habitualment feia servir.
Josep Lluís Ortega Monasterio era un conglomerat de circumstàncies (com tothom), nascut a Santoña, criat per parts a Guipúscoa i Catalunya, militar de carrera, membre de la Unión Militar Democrática (UMD), perico i creador de “El Meu Avi”, himne de la identitat catalana abans de la transició a la democràcia.
I a què treu cap tot això?
Doncs treu cap a que, com a casa nostra sabem, els catalans som d’aquí o venim d’allà. Són els múltiples llocs d’origen, els infinits itineraris transitats i els intemporals moments d’arribada el que ens fa com som i són aquests catalans els que fan a Catalunya com és.
Català se'n sent qui vol sentir-se’n car aquesta identitat no és sanguínia sinó sentimental, cada català és com vol ésser i Catalunya serà allò que els catalans vulguin que sigui, perquè se sent nació.
Tard o d’hora. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Llu%C3%ADs_Ortega_Monasterio

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/el-meu-avi/video/3317950/

Vídeo: Minuts del 14’:55” al 16’:20” i del 24’:40” al 25’:30”

PP i PSOE VOLEN UNA CATALUNYA INDEPENDENT

PP i PSOE volen una Catalunya independent. Sinó no s’entén.

Els grans partits estatals no paren d’enviar senyals per decantar el vot dels catalans cap a les opcions polítiques sobiranistes en detriment de les que aposten per terceres vies, diferents terceres vies però que tenen en comú aconseguir un acord pactat amb el govern d’Espanya.

No fa gaires hores que en Mariano Rajoy anunciava la possibilitat de modificar la Constitución Española. Però poquet, només en allò referent a la successió a la corona d’Espanya i per blindar les competències de l’Estat front a les Comunitats Autònomes (que pretenen reduir a ser un simple apèndix de La Administración General del Estado). De resoldre problemes amb el sentiment nacional català ni parlar-ne i el pacte fiscal ni esmentar-ho.

Reforma però poquet... i poc a poc.

Rajoy anunciava que (de tenir força de govern després de les eleccions) plantejarà la proposta de reforma durant la propera legislatura i que el debat durarà... quatre anys!

També ens va il·lustrar respecte de l’informe que ha de servir de base a la anunciada proposta de reforma: el modern informe del Consejo de Estado elaborat l’any 2006 a instàncies de José Luís Rodríguez Zapatero, això sí, degudament amputat en la part que plantejava una tímida mirada federalista.

Per la seva part el PSOE no para d’aturar el peus al que queda del PSC, renyant-los públicament, els fan esborrar qualsevol referència al dret a decidir i els posen a parir per les adhesions a l’AMI (Iceta electrocutat i l’Àngel Ros fent més ziga-zagues que un motorista a les rondes de Barcelona en hora punta).

Així les coses resulta que les forces sobiranistes, que propugnen la independència, només s’hauran de preocupar de fer una campanya (pro)positiva, que de desmuntar els arguments dels defensors de terceres vies i dels acords amb el Gobierno de España ja s’encarreguen PP i PSOE deixant “clarito, clarinete” que de reconèixer fets diferencials i sobiranies res de res.

Resulta evident que el PPSOE enfronten un NO GEGANTÍ tant a les propostes de Catalunya Sí que es Pot, com a les del PSC i les d’ UDC (graciosa la “ramonetada” d’aquests darrers anunciant el seu suport al futur govern d’Espanya).

Doncs sí, les forces submissionistes ho tenen pelut mentre que els sobiranistes i els negacionistes només han de continuar refermant llurs respectius arguments i posicions que, això sí, són clars i notòries.

Sembla clar que al PP i al PSOE els interessa una victòria de les forces sobiranistes el proper 27-S que els permeti lliurar batalla, amb totes les armes al seu abast, per mostrar-se com el millor defensor de la Unidad de la Patria durant la campanya electoral del desembre.

Una vegada més volen convertir Catalunya en munició per llançar al contrincant, en element aglutinador dels “antis” i en l’espantall que atiar en els territoris del subsidi.

No hi ha cap dubte, la campanya electoral per a les estatals serà una campanya contra Catalunya i ja s’ho estan preparant.

De veritat que CSQEP, PSC i UDC no ho veuen que amb aquella gent és impossible?

La Barrina.

DE BARCELONA EN COMÚ A CATALUNYA SÍ QUE ES POT.

No han calgut 100 dies de gràcia, ni que cap partit de la oposició municipal hagi hagut de fer no res, per a evidenciar que l’alcaldessa Ada Colau no pot.

Ha estat ella mateixa en un escrit a la seva pàgina personal de Facebook qui ho explica.

Teniu un enllaç per anar al seu Facebook i una imatge annexa. 
L'Amadeu Recasens ens diu que el "top manta no es soluciona només amb actuacions policials”. Gran novetat!

En relació a la mort d’un home d’origen senegalès a Salou és en Jaume Asens qui ens il·lustra des del seu compte de Twitter amb “In memoriam senegalés anónimo. Primera víctima criminalitzación pobreza del verano. Su muerte nos señala!” Constricció tipus apòsit preventiu, aquells de posar-te abans de fer-te la ferida. 
En resum, que en poques setmanes hem arribat a la conclusió que “Barcelona no es pot”, que demanen comprensió i més temps i ens diuen que faran tot el possible. Pim-pam!

El detall de la carta estaria bé si no fora perquè hi ha molta gent que s’ho va creure...

També estaria bé si fos per explicar com de dura és la realitat i com els ha sorprès...

També estaria bé si fos una sincera declaració d’incapacitat sobrevinguda (o congènita, tant s’hi val)...

No estarà bé si es tracta de voler camuflar haver fet una campanya de plantejaments utòpics, retorçats amb demagògia, per a crear un discurs populista...

No estarà bé si només pretén vestir, de sorpresa ignorant, quelcom de prou conegut que ja es tenia previst i comptat...

Cadascú que faci la seva valoració.

De moment dedicarem una estona a pensar com ha d’afectar en la presa de decisió de vot (pel proper 27-S) el fet que, els de la mateixa corda dels que ara ens diuen que a Barcelona no es pot, ens estiguin dient, però, que a Catalunya sí que podran.

https://www.facebook.com/ada.ballano?fref=ts

https://twitter.com/Jaumeasens

CAP DUBTE. QÜESTIÓ DE DEMOCRÀCIA.

Contràriament al que ens estan dient no sé veure cap indefinició en tot allò que fa referència a les properes eleccions del 27-S.

No veig cap mena d’indefinició i, per tant, no puc tenir cap dubte.

Per a no tenir dubtes només cal tenir clar quin és l’objecte que es persegueix en aquestes eleccions i analitzar-ho tot amb aquell objectiu com a diana.

De què van les eleccions del 27-S?

Doncs es tracta d’aconseguir el reconeixement de la sobirania del poble català, el dret a decidir. Això és, Democràcia en majúscula. Dit d’una altra manera: manifestar de manera concloent que el poble català es considera “subjecte polític amb capacitat jurídica plena”.

En analitzar la qüestió a partir d’aquest objectiu com a element il·luminador queden esvaïts els possibles dubtes en quant a quin és el significat del nostre vot.

Tampoc no tindrem cap dubte, per indefinició, respecte del què representen cadascuna de les candidatures que s’hi presenten. Veiem:

SOBIRANISTES: Aquelles candidatures que defensen la plena sobirania del poble català. Creuen que la sobirania s’exigeix i s’exerceix. En aquest grup queden “Junts pel Sí” i les CUP.

SUBMISIONISTES: Aquelles candidatures que consideren el poble català com a subjecte sobirà de segon nivell, submisos a una sobirania superior representada pel “conjunto del pueblo español”. O sigui, els que consideren que la sobirania t’ha de ser concedida, exercida sota tutela i sempre, sempre, amb moderació i agraïment. Aquí van “Catalunya Sí Que Es Pot” i UDC.

NEGACIONISTES: Aquelles candidatures dels que NO per sistema. No és que no considerin cap mena de sobirania pel poble català, és que NO reconeixen la existència de Catalunya com a poble, com a nació. Per tant, ni cultura catalana, ni protecció a la parla catalana, ni pacte fiscal, ni reconeixement del sentiment nacional. Són aquelles candidatures de la re centralització i del pensament únic. Són aquelles candidatures que, si s’ajuntessin en coalició, durien un pendó de Felip V (Le Duc d’Anjou) com a foto de cap de llista.

Aquí posem C’s, PP i PSOE’c (Sí, malauradament el PSC no existeix, ara el que queda és una delegació del PSOE a Catalunya).

En síntesi:

Les candidatures SOBIRANISTES representen el “SÍ”.

Les candidatures SUBMISIONISTES representen el “NS / NC”

Les candidatures NEGACIONISTES representen el “NO”

Dubtes esvaïts!

La campanya electoral ha de servir, exclusivament, per a que els del grup del NS/NC facin introspecció a llurs ànimes per descobrir si volen estar de la banda dels demòcrates sobiranistes (que volen exercir el dret a decidir) o si, finalment, volen estar a la banda del negacionistes, la del Doctor No i Felip V.

Finalment el 27-S tot es redueix a decidir entre exercir la democràcia o intentar bloquejar el seu exercici.

D’Això va el 27-S, d’exercir el dret a decidir, una pura qüestió de democràcia.

FORA DE GUIÓ

De vegades el subconscient aconsegueix fugir de les cadenes que els imposem.

Això li podria haver passat avui a en (José) Lluís (Franco) Rabell a RAC1.

Rabell ha defensat amb contundència, quasi vehemència, que el règim espanyol ha seguit una senda involucionista i re centralitzadora, amb mancances democràtiques i que Catalunya és una nació.

Llavors, reconeix la sobirania del poble català i insinua una solució rupturista?

Perquè partint del que ha dit es fa difícil mantenir el discurs de la negociació pactada per aconseguir “Construir una Catalunya democràtica i socialment avançada”.

La qüestió és: S’ha equivocat de llista o és que s’ha venut a un projecte contrari a les seves conviccions?

Sigui com sigui, el que es pot escoltar en el tall de l’enllaç, se li ha entès clar i sembla difícil de lligar amb els plantejaments utòpics i emprenyats (tipus Joan Herrera) i els populistes i demagògics a conveniència (tipus Pablo Iglesias).

Potser que al nom de la candidatura “Catalunya Sí que es Pot” li afegeixin el “Però no, Podem”.

Només així es pot entendre perquè el símbol de la candidatura és una roda plena de pals.

En fi, el que ha dit, dit està. 

http://ves.cat/mfe_

CAL ACTUAR D’ACORD AMB EL PROCEDIMENT ESPANYOL.

L’any 2006 es va aprovar l’Estatut de Catalunya mitjançant referèndum.
Aquest nou Estatut era odiat pel PP i per bona part del PSOE i tant bon punt va ser aprovat, sancionat pel rei d’Espanya i promulgat al BOE va ser recorregut d’inconstitucionalitat davant el TCE.

Perquè van esperar fins a tan tard? Doncs perquè no existint el “Recurs Previ de Constitucionalitat” no havia més remei que esperar i, llavors sí, presentar el recurs.
Això presentava un greu problema, si el TCE atacava la Llei Orgànica de l’Estatut de Catalunya aprovada en referèndum pel cos electoral català (atenció a això) estaria atacant el principi de sobirania popular consagrat a la Constitució Espanyola.
I es va tractar d’un atac greu. El poble, tècnicament, una vegada es manifesta en referèndum legal i preceptiu (recordem també això) esdevé constituent. Per tant aquell Estatut, posteriorment mutilat pel TCE, és el fruit de la violació de la sobirania popular en l’aprovació d’una Llei Orgànica (la de l’Estatut) conformadora del “Bloc Constitucional” i al que els Magistrats del TCE s’haurien d’haver plegat.
És a dir, s’haurien d’haver declarat sotmesos a la legalitat i, per tant, a l’Estatut de Catalunya de 2006.
En definitiva el TCE hauria d’haver dit quelcom com el següent: "Potser no ens agrada aquest estatut, però l’hem de declarar inatacable una vegada s’ha pronunciat el poble en Referèndum. Recomanem al Poder Legislatiu que es modifiqui la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional en el sentit de permetre la figura del Recurs Previ d’Inconstitucionalitat i d’aquesta manera poder intervenir en la proposta de llei abans no es pronunciï en referèndum el poble sobirà” (En data 16/07/2015 el Congrés dels Diputats va aprovar la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional impulsada per PP i PSOE que preveu la recuperació del recurs previ d'inconstitucionalitat per als Estatuts d'Autonomia o la seva modificació. La iniciativa ha rebut el suport del PP, del PSOE, UPyD, UPN i Foro Astúrias, i el rebuig de CDC, UDC, ERC, PNB i l'Esquerra Plural). 
Però no.
Per eludir els inconvenients que els generava la inexistència del “Recurs Previ de Constitucionalitat” els magistrats del TCE van simular una ficció jurídica. Van tractar la llei Orgànica de l’Estatut de Catalunya com una altra llei qualsevol, considerant el referèndum d’aprovació només com un tràmit formal de procediment (quan en realitat és de caràcter constituent) i van atacar l’Estatut del 2006 per a goig i joia del PP, PSOE i altres defensor de la España centralista.
És a dir, en un moment de conflicte, en trobar-se en un atzucac  entre política (al catalans ni aigua) i respecte a la legalitat (acatament de la legalitat constitucional de l’Estatut de 2006, aprovat pel poble en referèndum) els magistrats del TCE van tirar pel dret: Es van fumar la legalitat existent i van construir una a mida.

Doncs bé, seguim-ne l’exemple espanyol de fer i actuem en conseqüència.
Que no invoquin “el respeto a la ley” quan resulta que ens han demostrat que, quan convé, es pot ser “creatiu”.
En definitiva, va ser el TCE que ens va mostrar que, en situacions d’atzucac entre política i legalitat, s'hi val ser creatiu. Els catalans ja hem mostrat moltes vegades que ho som molt de creatius. De fet tenim marca pròpia.
Ho farem de nou, serem creatius i farem un nou país seguint el procediment espanyol de resolució d’atzucacs.