VA DE VIES (Un conte, o no)

Reprenem avui la carta d’en Felipe González, el contingut de la qual és prou conegut, per a enllaçar-la amb les declaracions que avui publica La Vanguardia.

Si en la carta ens deia “a los catalanes” NO, NO, NO, Nazis, Feixistes, NO, NO, NO, avui es despenja amb "Estoy a favor de una reforma que reconozca Catalunya como nación" i “La cuestión de la identidad fundamentalmente está ligada a la lengua y a la cultura. Eso es inexorable. Deberían ser realidades intocables”.

Com a mínim sorprenent, encara que coneixent el personatge no estranya que pugui oferir dues versions diferents en una setmana.

Però no s’acaba aquí. Encara amb les declaracions calentes de Felipe González ens sorprèn na Carme(n) Chacón replicant a González amb un “no és moment de debats "nominalistes" sobre Catalunya”.

Sorprèn que dos pesos pesants del mateix partit es contraprogramin (bé, un es contraprograma a ell mateix i després li contraprogramen la segona edició), per això estaria bé cercar els motius. Potser que els trobarem en les subtils diferències que envolten la formació política a la que pertanyen?

Així que La Barrina ha barrinat...

Temps era temps que hi havia un partit anomenat PSC que, víctima de la seva triple ànima, havia esdevingut la Federació Catalana del PSOE. Aquesta mutació, al més pur estil Shrek, els va convertir en ogres i en fugien els uns dels altres, no es reconeixien entre ells.

En aquesta situació el Primer Secretari del que quedava d’aquell partit es va proposar trobar una tercera posició entre PSOE i PSC.

-“Eureka je l’ai trouvé!” cridà de sobte en Miquel “J’ai trouvé la troisième voie!”.

La solució era treballar una fórmula intermèdia entre el PSOE i el PSC, així va inventar el PSOE’C.

Però no tot havia de ser bufar i fer ampolles, no. Quan, tot just, el Secretari General del PSOE’C estava començant les seves reparacions, una carta, esperpèntica i inesperada, publicada per Felipe, li esvalotà el galliner (les quatre gallines que li quedaven) i el despentinà (metafòricament). Per tant, en Miquel es va posar en immediat contacte amb Felipe i li va dir:

-“Por Dios xiquillo, no veas la que m’has montao. Que no nos va a votar ni candemoorr!”.

Felipe, home bregat en mil batalles, sense perdre el posat, es disculpà amb el Primer Secretari del PSOE’C tot dient-li:

-“Discurpa miarma, que lo he exo sin acrituz, ezo te lo arreglo yo con un par de declarasione...”.

I així és com es va gestar la declaració de “Estic a favor de reconèixer Catalunya com a nació”.

Aquells matí en Miquel Iceta esmorzava feliç tot llegint i rellegint aquelles declaracions que havien d’aportar serenor. Fins que la banya d’un croissant se l’hi va posar per l’altre forat (de la gola) i es va mig ennuegar.

-“La mare que la va parir.... no em surt aquesta ara a ficar la gamba...?”

I el Primer Secretari va trucar a La Chacón:

-“Però Carme(n) es pot saber què fas ara? amb el que em va costar aconseguir que en Felipe sortís del jardí... i ara vas tu i li repliques sense consultar-me”.

-“Sí, ves, ta pensas que posant-li una C darrera de PSOE tindràs el poder i sortiràs victoriós...? Doncs no, la teva es molt gran! (la C)”, li escridassà La Chacón, “Ka tas pensas! que pots fer el que vullguis? Pos no! És tan gran la teva (C) ka ma perjudica a las meves aspiracions a manar en España, així que la teva “C” ha de ser més patita, així de patita “c”, PSOE’c, que tanta ostentació de catalanitat ma es paryudicial".

I així és com es va gestar la declaració de “No toca parlar de Catalunya com a nació”.

De bon principi allò de la “c” petita a en Miquel no li acabava de convèncer però de sobte ho va veure clar, lluminós, el cartell PSOE’c, amb la “c” petita, resplendia.

Era la solució. Ells eren tres, en Felipe, La Chacón i en Miquel, i tenien tres posicions la PSOE, la PSOE’C i la PSOE’c, a més, sempre havien tingut triple ànima!

Estava MERIDIANAMENT clar, el tres, la clau era el tres, serien La Tercera Via!

El problema era determinar quina d’elles havia de ser “La Tercera Via”...

“Però tant s’hi val", va pensar en Miquel.

-“Aquestes són les meves terceres vies, però si no els hi agraden en tinc d’altres” es va dir.

O va ser en Grouxo?

 

http://www.lavanguardia.com/politica/20150905/54436267246/felipe-gonzalez-estoy-a-favor-reforma-reconozca-catalunya-nacion.html

 

http://www.ara.cat/politica/Chacon-replica-Gonzalez-nominalistes-Catalunya_0_1425457646.html

 

 

VA DE CARTES

Tranquils que La Barrina no farà una carta.
Però sí que podem reflexionar respecte de les dues més populars de la darrera setmana. La d’en Felipe González Márquez (àlies Isidoro), titulada “A los catalanes” i la d’en Josep Antoni Duran i Lleida, titulada “A Felipe Gonzalez i als espanyols”.
1ª Reflexió: Hem d’esperar una tercera carta escrita, per exemple, per en Lluí Rabell titulada “A Felipe González, a Duran i Lleida, als catalans, als espanyols, a Europa sencera dins un món global i solidari”?
2ª. Reflexió (Especialment dirigida a Felipe Gonzalez, a Duran i Lleida, a Pablo Iglesias, a Lluís Rabell i a tots els benintencionats -o no tant- que no paren de trepanar-nos amb “Hay que dialogar / S’ha de dialogar”):
Amb qui s'ha de dialogar?
Qui és l'altra part?
L'altra part són els que volen convertir el TC en un tribunal d'excepció?
L'altra part són els que només parlen de vèncer, sotmetre i anorrear les diferències?
I durant quants segles més s'ha de continuar intentant dialogar?
Amb el PP? Quan és sabut que diuen que NO en majúscules.
Amb el PSOE? Quan és sabut que diuen que no en minúscules.
Amb ICV-EUiA / Podemos? Quan és sabut que, en el millor del casos, diran que "sí però no", fent gala de la seva eterna i tàctica indefinició, o "no però sí" -segons a on estiguin i qui sigui l'interlocutor-.
Sabeu perfectament que en qüestions de reconeixement de la Sobirania Catalana ambdós partits (PPSOE) són bessons (de fet, trigèmins si incorporem a Ciudadanos -ara ja definitivament en castellà-) i que sense aquestes formacions no hi ha reforma possible.
La millor demostració del tarannà dialogant que espera a qui ho vulgui (torni) a intentar són les declaracions d'ahir de García Albiol: "La broma s'ha acabat!"
Aquesta és el seu concepte de negociació, "ordeno y mando", "firmes y descubrirse", terra conquerida, submissió i vassallatge, obediència deguda, autoritarisme.
Però bé, senyores i senyors del “Hay que dialogar / S’ha de dialogar”, La Barrina respecta, com no pot ser d'altra manera, la seva opinió i admira la seva paciència (al temps que espera que no sigui resignació o, encara menys, acord essencial) però agrairia pistes sobre amb qui i quan s'ha de dialogar, en especial sobre quin a de ser el quid de la qüestió.
Malgrat que La Barrina escolta molt a en Iceta, a en Duran, a en Rabell i, fins i tot, a en Pablo Iglesias i l’Albert Rivera, no acaba de rebre la informació del full de ruta dels que proposen paciència i diàleg.
I, si us plau, no torneu a acusar a altres de no tenir full de ruta.
Com que va de cartes: "Botifarra!!!"

INDEFINICIONS INSIGNIFICANTS.

Hi ha qui havent estat radicalment federalista ara milita en les files independentistes. I no són pocs aquests.
Empesos per l’anorreament de la sobirania popular que va significar la sentència post referèndum contra l’Estatut de 2006, tots aquests, ho van veure clar: No hi ha cap possibilitat d’encaix federalista amb qui no reconeix la sobirania de l’altre.
En una federació els estats o regions (autonomies) es reconeixen com a entitats sobiranes, en tant que gaudeixen de poders exclusius que no poden ser exercitats per un govern central, al temps que els estats o regions (autonomies) que la constitueixen cedeixen llurs drets quant a la política i representació exterior i la defensa militar.
És la pedra angular, el reconeixement de la sobirania.
Com hem d’entendre doncs la insistència de PSOE’c, UDC i CSQEP en anar per una via de “tall” federalista, especialment quan PP (imprescindible) deixa clar que de cap de les maneres?
Com poden creure en aquesta possibilitat a CSQEP quan en Pablo Iglesias manté un discurs antisobiranista, especialment quan parla fora de Catalunya pensant que no el sentirà ningú des d’aquí?
Resulta Còmic-Patètic cada vegada que algú des del PSOE’c, UDC, BComú i CSQEP (confluències d'ICV amb PODEMOS) s’ha de significar respecte de la sobirania de Catalunya i han de definir el seu model d’estat.
Doncs La Barrina només ho entén d’una manera, es tracta d’una in-definició (per a no definir-se) in-significant (per a no significar-se). O sigui, allò tan antic de “faci’ns confiança que nosaltres ja farem el que ens convingui”. La veritable i més vella política del món.
I això és el que votaran els qui ho facin per Catalunya Sí Que Es Pot, votaran per a la vella manera de fer política disfreçada de noves maneres.
La Barrina creu que les coses han d’estar clares, d’una banda els sobiranistes (Junts pel Sí + CUP) a l’altra costat els Unionistes (C’s + PP), que és el que es veurà el 27-S (fins i tot el PP ho sap).
Per tant, si no voleu que el vostre vot no es perdi, cal votar opcions clares. Si esteu pel dret a decidir i voleu una Catalunya sobirana voteu les opcions que ho propugnen. Si, per contra, creieu en un estat unitari i si voleu una Catalunya sotmesa i vassalla cal que voteu les opcions que ho defensen.
Així, sense complexos. 
Deixem que els que volen treure profit de les indefinicions insignificants quedin indefinidament insignificants a partir del 27-S i esborrada la seva veritable i més vella forma de fer política, per sempre més.

JOAN PLANAS. INDEPENDENTISTA, UNIONISTA O APROFITAT?

Molt hàbil en Joan Planas.

Té mig país debatent si era independentista i ara ha mutat o si en realitat no ho havia estat mai.

Tant és, no és pas aquesta la qüestió.

Màrqueting pur. Aprofitar la situació del “procés” a Catalunya per a guanyar uns calerons (venent el llibre).

Va saber intuir que la diferència estratègica per a tenir minuts de tele, micròfons i vendre un llibre residia en explicar la “conversió a l’unionisme” des d’una posició independentista.

Així que es va construir una psicomutació només per a fer diners. El guió és de “un jove català que pateix una disfunció mental recupera el seny mercès a una teràpia consistent en parlar amb un munt d’espanyols a les barres d’un altre munt de bars”.

No queda clar si era independentista i ara no o simplement ja era unioniste i ho dissimula per a vendre exemplars (opció preferida per La Barrina).

Sí que queda clar, però, que és un aprofitat.

En una intervenció a RAC1 aquest cap de setmana passat (23 agost al programa Via Lliure) no va tenir cap problema en reconèixer que ell el que (en realitat) vol és vendre el seu llibre.

El personatge i el guió semblen de medalla de llautó.

Allò que, en castellà, en diuen "Un Jeta".

Tot sia dit i entès com a una humil opinió.

No serà pas La Barrina qui li compri (ni el llibre ni la història).

http://ves.cat/mfoD

http://ves.cat/mfoz