Així ens està fent un curs sobre com retorçar la realitat en benefici del fi pretés (i ja decidit), quan no inventant-la directament, en fidel aplicació a la doctrina que Nicolàs Maquiavelo bastia a "El Príncipe" (no confondre amb Felipe V+I, aquest és pitjor).
Tant justifica els mitjans per a assolir un suposat fi superior que Llarena no dubta a "crear" escenaris diferents per a mateixes circumstàncies.
Entre les seves "creacions" podem trobar des de la "interpretación ámplia del concepto de violéncia" passant per la doctrina de responsabilitat personal per actes de tercers, per l'utilització de criteris d'oportunitat política, per la consideració que conviccions polítiques com a element delictiu -delictes d'opinió- i fins a construcció de diversos arguments contradictoris amb el seus de propis (i amb doctrina TCE).
Aquest darrer és el cas de Jordi Sànchez de qui va dir “no només no ha renunciat a l’activitat pública que –des de diversos fronts- ha servit d’instrument per a l’execució dels fets, sinó que ha revalidat el seu compromís en una candidatura que té un líder que proclama l’objectiu de restablir la dinàmica política quer va conduir a les actuacions de les que neixen les responsabilitats” i que “va desembocar en l’aplicació de l’article 155” per tal de fonamentar la resolució en la que li denegava la llibertat (per enèsima vegada), mantenint una molt injusta presó preventiva.
Argument contradictori amb la seva mateixa argumentació del cas Jordi Sànchez ha estat la d'en Joaquim Forn al que també li ha denegat la llibertat (mantenint-lo en la mateixa injusta presó preventiva) malgrat que en Forn havia renunciat a l'acta de diputat i declarat en presència davant del (in) jutge Llarena que abandonava per sempre més l'activitat política.
Aquestes manifestes contradiccions a l'hora de motivar autes per mantenir la (injusta) presó preventiva posen de manifest que l'important és el fi i no pas la veritat.
Podríem dir que Llarena és "l'acomodador" del arguments a la voluntat d'un Estado que no vol més que venjança, humiliació, repressió i escarment.
I ho fa sense ruboritzar-se, malgrat que fins i tot companys de professió li ho recriminen, perquè n'és conscient i forma part de l'Estado, perquè l'important -el fi- és "la razón de Estado" i no ho és la Justícia. D'Aquí que justifiquin els mitjans que han retornat EspaÑa a époques més fosques on imperava -com ara- la venjança política, la repressió de les ideés i del poble.
No sabem qui jutja a un jutge del TOP (en democràcia TS, en dictadura TOP -com durant el franquisme-) però desitjo que, algun dia no molt llunyà, hagi de respondre dels comportament que des d'una òptica jurídica siguin delictius.
