Va ser la més encertada frase que en Raül Romeva va
estampar en la cara de Javier Garcia Albiol en un debat previ a les eleccions
del passat 27-S, juntament amb la que deia “Vostès s’han petat la separació de
poders”.
I no era pas una opinió, era la constatació de la
realitat. Des de la majoria absoluta del PP no ha hagut aturador en la laminació
constant de competències autonòmiques, re centralitzant el poder en la “Administración Central
del Estado” per
qualsevol via, sigui la utilització generalitzada del Real Decreto
Ley, del
desacreditat Tribunal Constitucional, de la (polititzada) Justícia Española, per
l’ofec econòmic i/o per l’ incompliment de les lleis que obliguen al Gobierno de
España.
Tot això no és exclusiu del PP (encara que és el
partit sota les sigles del qual s’aixopluguen els nostàlgics de l’ “Ancien
Régime” i dels
seus llobatons -Nuevas Generaciones- educats en els ideals del Nacional-Catolicismo).
També hi participa el PSOE que, víctima del seu complex de proletari perifèric,
tant bon punt va tocar poder va evolucionar cap a posicions de “Señorito
Andaluz” i, posteriorment cap a “Hombres de Estado” encara que per assolir
aquest reconeixement per part de les famílies de les espanyes de blanc i negre
el PSOE es va haver de desempallegar de la catalanitat del PSC i abandonar els
carrers per instal·lar-se en els despatxos de les principals companyies
multinacionals.
Per acabar-ho d’adobar, aquests antics partits ancorats
en els més antics postulats polítics, necessiten mostrar-se contundents davant
la “puissance” de Ciudadanos (C´s) -ara ja definitivament en castellà per
amagar el seu “vergonyant origen català”-, partit prefabricat, resultat d’enginyeria
política i fet de forma eclèctica per cobrir el ventall més ampli possible, com
una mena de patxword de partits “Nacionales” que en ple estadi d ’Èdip matarà el
pare -en aquest cas són dos els pares- per intentar assolir la corona política
a Espanya.
En resum, EspaÑa camina poc a poc, però amb pas ferm,
cap a la involució, dirigint-se a constituir un estat pre democràtic.
Així que el problema real d’EspaÑa es que es barallen
entre franquistes, tardo franquistes i neo franquistes, tots partidaris del
EspaÑa Una (impossible que hi hagin dues, el món no ho resistiria), EspaÑa
Grande (però sense sortir de la península, que ja no queda res per conquerir i
perdre després) i España Libre (encara que no se sàpiga exactament de què).
El problema per a Catalunya -a part de la no menor qüestió
de ser terra conquerida- és que cada vegada que una dictadura té problemes interns
d’imatge pública cerca un enemic extern.
I per als polítics de film en blanc i negre de la
EspaÑa regressiva Catalunya és l’enemic exterior ideal.
Per això ho han intentat tot, junts i per separat, partint-se
els papers i alternant els guions per tornar, finalment, a re presentar cadascú
el paper que millor se’l dóna dins de la “Unidad de destino en lo Universal”.
Però res, la tribu d’indis que és el poble català (com
diu la cançó de La Trinca) resistia i
contra atacava, anava fent el seu camí, aixecant-se després de cada cop que
rebia, negant-se tant a ser sotmesos pel 7è. de cavalleria espanyol, com a que
els convertissin en una curiositat ètnica en una reserva dins el poble espanyol
(com el de Montjuïc) en el que poder vendre porrons de vidre bufat, càntirs de
terrissa i ballar la dansa ritual de la tribu -la Sardana-.
En aquestes que, davant de la tossuderia del poble
català, el general del 7è. de cavalleria espanyol va decidir escapçar el
lideratge de la tribu neutralitzant el seu Molt Honorable Cap i altres membres del
Consell d’Ancians.
De moment ho farien mitjançant un consell de guerra i
després, si calgués expulsarien els indis catalans del seu territori i el
repoblarien amb gent vinguda de les “extremadures” de la reconquesta per a anul·lar
aquest collons d’identitat pròpia i tossuda.
Bé ho deixo, no sé en quin moment La Barrina s’ha
perdut entre al realitat i la ficció.
O pot ser que no sigui ficció...
