Reprenem avui
la carta d’en Felipe González, el contingut de la qual és prou conegut, per a
enllaçar-la amb les declaracions que avui publica La Vanguardia.
Si en la
carta ens deia “a los catalanes” NO, NO, NO, Nazis, Feixistes, NO, NO, NO, avui
es despenja amb "Estoy
a favor de una reforma que reconozca Catalunya como nación" i “La cuestión
de la identidad fundamentalmente está ligada a la lengua y a la cultura. Eso es
inexorable. Deberían ser realidades intocables”.
Com a mínim sorprenent,
encara que coneixent el personatge no estranya que pugui oferir dues versions
diferents en una setmana.
Però no s’acaba aquí.
Encara amb les declaracions calentes de Felipe González ens sorprèn na Carme(n)
Chacón replicant a González amb un “no és moment de debats
"nominalistes" sobre Catalunya”.
Sorprèn que dos pesos
pesants del mateix partit es contraprogramin (bé, un es contraprograma a ell
mateix i després li contraprogramen la segona edició), per això estaria bé
cercar els motius. Potser que els trobarem en les subtils diferències que
envolten la formació política a la que pertanyen?
Així que La Barrina ha
barrinat...
Temps era temps que hi
havia un partit anomenat PSC que, víctima de la seva triple ànima, havia
esdevingut la Federació Catalana del PSOE. Aquesta mutació, al més pur estil Shrek,
els va convertir en ogres i en fugien els uns dels altres, no es reconeixien entre ells.
En aquesta situació el
Primer Secretari del que quedava d’aquell partit es va proposar trobar una
tercera posició entre PSOE i PSC.
-“Eureka je l’ai trouvé!” cridà de sobte en Miquel “J’ai trouvé
la troisième voie!”.
La
solució era treballar una fórmula intermèdia entre el PSOE i el PSC, així va
inventar el PSOE’C.
Però no tot havia de
ser bufar i fer ampolles, no. Quan, tot just, el Secretari General del PSOE’C
estava començant les seves reparacions, una carta, esperpèntica i inesperada, publicada
per Felipe, li esvalotà el galliner (les quatre gallines que li quedaven) i el
despentinà (metafòricament). Per tant, en Miquel es va posar en immediat
contacte amb Felipe i li va dir:
-“Por Dios xiquillo, no veas la que m’has montao.
Que no nos va a votar ni candemoorr!”.
Felipe, home bregat en mil batalles,
sense perdre el posat, es disculpà amb el Primer Secretari del PSOE’C tot
dient-li:
-“Discurpa miarma, que lo he exo sin acrituz, ezo te lo arreglo yo con
un par de declarasione...”.
I així és com es va gestar
la declaració de “Estic a favor de reconèixer Catalunya com a nació”.
Aquells matí en Miquel
Iceta esmorzava feliç tot llegint i rellegint aquelles declaracions que havien
d’aportar serenor. Fins que la banya d’un croissant se l’hi va posar per l’altre
forat (de la gola) i es va mig ennuegar.
-“La mare que la va parir.... no em surt
aquesta ara a ficar la gamba...?”
I el Primer Secretari va trucar a La Chacón:
-“Però
Carme(n) es pot saber què fas ara? amb el que em va costar aconseguir que en
Felipe sortís del jardí... i ara vas tu i li repliques sense consultar-me”.
-“Sí, ves, ta pensas que
posant-li una C darrera de PSOE tindràs el poder i sortiràs victoriós...? Doncs
no, la teva es molt gran! (la C)”, li escridassà La Chacón, “Ka tas pensas! que
pots fer el que vullguis? Pos no! És tan gran la teva (C) ka ma perjudica a las
meves aspiracions a manar en España, així que la teva “C” ha de ser més patita,
així de patita “c”, PSOE’c, que tanta ostentació de catalanitat ma es paryudicial".
I així és com es va
gestar la declaració de “No toca parlar de Catalunya com a nació”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada