RESTAURANT EL MOVIMIENTO NACIONAL

Massa vegades es parla de “Estado” confonent-ho amb “Gobierno”.

Estado són tots els “Poderes” plegats” -executiu, legislatiu i judicial, a EspaÑa tots tres en mans del “Gobierno”-.

Però encara és molt més. Estado són els partits sistèmics i els poders fàctics, el capital i les oligarquies.

Tots aquests elements són a democràtics fins al punt que, posats a haver esdevingut una “monarquia” a la mort del dictador, s’haguessin estimat més una d’absolutista que no pas una de parlamentària. La tirada que tenen per l’autoritarisme és endèmica i sociològicament generalitzada a EspaÑa.

I en això han estat des de 1976, aguantant l’embranzida democratitzadora mentre es convertien en un cavall Troià per escometre la involució democràtica des de l’interior del sistema. Que per quelcom es va deixar “todo atado y bien atado”.

La irrupció de C’s ha posat tan nerviós al PP que aquests van haver de forçar màquines en la involució democràtica. Per a això van haver d’accelerar en la re centralització del Estado, la dissolució del “Estado de las Autonomías” convertint-les en simples gestories territorialitzades del Poder del Estado -uno, grande y libre-.

Amb Navarra i País Basc emmudits per gràcia dels tractes fiscals -que fan a aquestes dues comunitats independents de facto- i amb la resta de les comunitats autònomes escassament convençudes d’això de las “nacionalidades” que la seva Constitució contempla a l’article 2, la revolta només podia venir -una nova vegada- per Catalunya empesos, una vegada i una altra pel nostre sentiment de país, de nació i de sobirania, a enfrontar-nos als que sempre subjuguen drets i llibertats -també hi tenen tirada en això-.

Així que ara, per la nostra dignitat com a poble i en defensa de la democràcia, tornem a plantar cara a un Estado feudal, que no ha volgut evolucionar des de les guerres del Remences.

Sí, defensar la democràcia, perquè el Estado, aquell Estado fonamentat en les segones i terceres generacions de les forces del franquisme, amb un cap d’Estat que és net polític del dictador, aquell Estado que vol homogeneïtzar, uniformar, fer desaparèixer les diverses cultures de la península Ibérica, imposar per sempre més els “españolismo mesetario” com a signe d’identitat únic, aquell Estado veu ara la possibilitat d’executar -literalment- d’un sol cop la democràcia i s’hi ha llençat de cap.

A la defunció de la separació de Poders, a l’arbitrarietat judicial, a les detencions d’adversaris polítics, als empresonaments desproporcionats, a la imputació de delictes que no s’ajusten al tipus penal per tribunals manifestament incompetents en funció de la matèria, a la utilització del complaent -quan no connivent- TCE com a ariet en l’assalt a les defenses democràtiques, cal sumar que els reaccionaris s’han descarat. Se senten cofois davant el que pensen que serà l’ofensiva final per tornar a l’any 1976, estan valents.

És per això que el tal M. Rajoy s’ha permès dir -amb altres paraules, però és el que ha dit- que es passa per l’arc del triomf els resultats de les eleccions catalanes del passat 21-D, que ho fa perquè les van perdre quan les havien convocat per guanyar-les per legitimar la continuïtat de l’article 155 des de la “Generalitá de CataluÑa” i perquè no li agrada el que ha decidit el poble català a les urnes (el mateix que van fer amb el referèndum de l’Estatut de 2006). Per tant, el “no permitiré que el Parlamento de CataluÑa invista a ningún candidato que tenga mácula de las investigaciones por sedición y rebelión .../... lo recurriremos todo al TCE.../... quedarà todo en suspenso y el Rey no tendrà que firmar la investidura de Puigdemont” evidencia que la España aquesta que es una “gran nación con los españoles muy españoles y mucho españoles”, ignora els resultats democràticament obtinguts i imposa, per la força del Estado, la voluntat centralista. Altrament dit, cap convicció democràtica.

En resum, M. Rajoy ha vingut a certificar que EspaÑa és una democràcia orgànica amb un rei absolutista com a “Jefe del Estado” (militaroide al servei dels qui el garanteixen una existència regalada, molt, a en ell i família -tot sigui dit de passada-), disposada a ignorar drets i llibertats dels ciutadans i dels representants polítics electes, per tal d’imposar la seva concepció autoritària i nacionalista espaÑola, que és el seu objectiu.

I alguns no se n’adonen. Ja han avisat a PODEMOS que els volen dissoldre com a partit... i no quedarà aquí.

Volen que EspaÑa sigui una y no cincuenta y una, amb un partit únic que sotmeti la resta de Poders verticalment, amb un únic idioma i amb la cultura homogeneïtzada, assimilar  les “nacionalidades a regiones”. Un lloc on només es celebri el “12 de Octubre” i l’aniversari del líder del “partido único”.

Això se’n deia Movimiento Nacional, justament el que estan restaurant.